1. El model capitalista dels Estats Units

"Cada individuo está siempre esforzándose para encontrar la inversión más beneficiosa para cualquier capital que tenga [...] Al orientar esa actividad de modo que produzca un valor máximo, él busca sólo su propio beneficio, pero en este caso como en otros una mano invisible lo conduce a promover un objetivo que no entraba en su propósitos [...] Al perseguir su propio interés frecuentemente fomentará el de la sociedad mucho más eficazmente que si de hecho intentase fomentarlo."

Adam Smith, padre del capitalismo

1.1. Potència econòmica

Els Estats Units van sortir de la Segona Guerra Mundial com l'economia mundial més forta del món, amb un ràpid creixement industrial i una gran acumulació de capital. Els EEUU no van patir els desperfectes de la guerra, tenien una industria manufacturera molt poderosa i es van enriquir venent armes i deixant diners a altres combatents. Els Estats Units concentraven quasi el 50% del PIB mundial amb menys del 7% de població mundial. Es van saber aprofitar del panorama mundial per a realitzar les seves exportacions i l'accés il·limitat a les matèries primeres que tenien. Però, cal recordar que tot i tenir més or, més capacitat productora i més poder militar, el capitalisme dels EEUU no podia sobreviure sense mercats ni aliats.

Els Estats Units van esdevenir una potència econòmica per una sèrie d'elements que els diferenciaven  de tots els altres estats arreu del món:

La gran quantitat de recursos naturals els feia autosuficients i no depenien de ningú per cobrir les seves necessitats. A més, controlaven una de les principals matèries primeres del món: el petroli,  que suposava un gran benefici econòmic per al país.

Exportació de petroli dels EEUU al 2009

També van desenvolupar un sistema científic i tecnològic que assegurava innovació constant i els portava cap i a ser els capdavanters del progrés mundial.

Van ser els que van crear el model capitalista i per tant van assolir una gran modernitat de l’empresa capitalista. Aquest fet afavoria la creació de multinacionals per tot el món les quals aportaven una major influència  de poder i econòmica.

A causa de totes les qualitats citades anteriorment, tenien una capacitat financera extraordinària. Tenien la banca més gran, més dinàmica i de més volum de negoci del món.   La seva moneda, el dòlar ($), era la divisa més potent internacional i es podia convertir en or fins al 1971. També era la moneda referent que fixava el valor de les mercaderies més importants.

Els Acords de Bretton Woods són la resolució de la conferencia Monetària y Financera de les Nacions Unides que va tenir tenir lloc al complex hoteler de Bretton Woods (Nova-Hampshire) entre l'u i el vint-i-dos de juliol de 1944. En ella van assistir els representants de 44 nacions, la majoria d'elles de l'Amèrica Llatina i, donat els seus febles règims, restaven sota la influència de Washington.

En els acords s'estableixen les normes per a les relacions comercials i financeres entre els països més industrialitzats del món. Com a conseqüència es va crear el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (les quals van ser operatives a l'any 1946) i es va definir l'ús del dòlar com a moneda internacional. L'objectiu de Bretton Woods era posar fi al proteccionisme econòmic del període 1914-1945 (que es va iniciar amb la Primera Guerra Mundial). Es considerava que per arribar a la pau tenia que existir una política lliurecanvista on s'establissin les relacions amb l'exterior. 

El sistema va començar a defallir durant de Guerra del Vietnam, quan els Estats Units va enviar mils de milions de dòlars per a finançar la guerra. A més al 1971 el país va tenir un dèficit comercial per primera vegada al segle XX. Els països europeus van començar a canviar els seus dòlars sobrevalorats per marcs alemanys i per or. Com a resposta, el president Richard Nixon va impedir les conversions del dòlar i el va devaluar (per tal d'aconseguir que les exportacions als Estats Units fossin més barates), també va imposar un aranzel 10%. Va ser aleshores quan el valor de les monedes va començar a fluctuar.

Berta Masvidal

1.2. La prosperitat dels anys 1950 i 1960

La dècada dels 50 i dels 60 va suposar una etapa de màxima prosperitat per als Estats Units. Va augmentar el consumisme (va haver-hi un gran creixement de la demanada de productes i consum). Els Estats Units van assolir el nivell de vida més alt de la seva història.                      
Van dissenyar i construir un model de societat pròsper i dinàmic. A conseqüència va augmentar la població activa, es va facilitar el canvi de feina i ascendir dins de la mateixa empresa. També les empreses tenien més llibertat per prendre les seves pròpies decisions i tenien un sistema financer més flexible que els permetia sol·licitar crèdits de manera més fiable i concedir préstecs.

Tot i aquests avanços econòmics, les desigualtats socials no es van eradicar. Al 1960 el 20-25% de les famílies eren pobres (negres). Aquesta marginació social es va donar per l'absència de sistemes de protecció social i la concentració de grups marginals en barris determinats on el comerç de drogues, la facilitat per aconseguir armes i la delinqüència al carrer van propiciar una taxa molt alta de violència. 

Berta Masvidal

1.3. Moviments socials i contestació els anys 1960

Com ja hem dit abans, la prosperitat no va suposar la desaparició de les desigualtats. La concentració de grups marginals, junt amb la delinqüència, la droga i la facilitat d'accés a armes de foc van derivar en una taxa de violència molt alta.

Les desigualtats socials van propiciar al 1970 una gran contestació social:

La lluita per la igualtat de drets de les persones negres tenia un màxim exponent: Martin Luther King (1929-1968) que defensava la integració social de la minoria negre i la no-violència. Altres líders d'aquesta causa van ser Malcom X i l'organització radical "les panteres negres".

                                             Martin Luther King                                Malcolm X

                       

Un altre moviment va ser la protesta juvenil. Que comprenia el moviment hippie el qual defensava la llibertat sexual, la no violència i la vida comunitària. També renegava del consumisme, nova estètica i hàbits trencadors.

També va prendre força els moviments feministes (Women Lib) que rebutjaven el sexisme en la societat i reclamaven igualtat de drets i oportunitats sota el lema: Women's liberation. 


 Link => http://www.youtube.com/watch?v=Lbhs6pIaVDI&feature=related (Està en anglès però s'entén molt bé)

Berta Masvidal

1.4. Biografies de personatges importants

MARTIN LUTHER KING
(Atlanta, 1929- Memphis, 1968)


Va néixer el 15 de gener de 1929 a Atlanta (Geòrgia) i des de molt jove es manifestà com un lluitador nat per la defensa dels drets de la població negra. Com a president del Consell Directiu de l'Associació de Cristians del Sud es va negar a emprar la violència per aconseguir aquests objectius, advocant per una resistència passiva. Aquesta actitud el va fer mereixedor del Premi Nobel de la Pau en 1964. Un any després aconseguia que en els estats meridionals s'aboliren algunes lleis discriminatòries amb la població negra. Però això no va significar que s'aconseguís la igualtat tot i la seva intensa lluita. Un tir assestat per James Earl Ray va acabar amb la seva vida el 4 abril de 1968 a Memphis.
El reverend Martin Luther King, Jr  va ser un ministre de l'església baptista i activista del Moviment pels Drets Civils als Estats Units per als afroamericans. Va organitzar i va dur a terme marxes pel dret al vot, la no discriminació, i altres drets civils bàsics. La majoria d'aquests drets van ser promulgats en les lleis dels Estats Units amb l'aprovació de l'Acta de els Drets Civils i l'Acta dels drets de votació. És potser més famós pel seu discurs "I Have a Dream" (Jo tinc un somni) pronunciat al davant del Monument a Lincoln durant la Marxa a Washington pel treball i la llibertat al 1963. 

King és recordat com un dels grans líders i herois de la història dels Estats Units, i en la moderna història de la no violència.

MALCOLM X

(Omaha, Nebraska, 1925 - Nova York, 1965)

Malcolm Little va ser un líder revolucionari de la minoria negra nord-americana. Era fill d'un pastor protestant. Durant la seva infància va patir els continus trasllats de residència de la seva família, fugint de les agressions de grups racistes, que van culminar amb l'assassinat del seu pare al 1931.
El 1942 es va instal.lar a Nova York i es va convertir en un criminal de carrer (traficant de drogues, proxeneta, lladre ...). Condemnat a set anys de presó el 1946, va abandonar la seva addicció a les drogues, va estudiar per correspondència i va prendre contacte amb la Nació de l'Islam (NOI), moviment religiós musulmà liderat per Elijah Muhammad, que considerava als negres el poble favorit d'Al là i als blancs la personificació del diable.
Va passar així del crim i la marginalitat a la qual li havien condemnat les circumstàncies, a un eficaç activisme polític en defensa d'una minoria racial maltractada. En sortir de la presó el 1952 es va adherir a la Nació i va canviar el seu cognom per la «X», que simbolitzava el cognom africà original que els negres americans havien perdut. La seva tasca de propaganda va estendre la influència de la NOI a Detroit, Boston i Filadèlfia, va fundar el diari Muhammad Speaks, i va arribar a ser el responsable de l'NOI a Nova York. 

Des de finals dels cinquanta va ser presentat pels mitjans de comunicació com un apòstol de la violència, tergiversant el seu missatge de rebuig de la dominació blanca i d'autodefensa contra el racisme. La seva popularitat va determinar una rivalitat amb Elijah Muhammad que acabaria amb l'expulsió de Malcolm X al 1964, quan va tenir coneixement que hi havia plans per assassinar-lo. Malcolm X propugnava participar més activament en la lluita política, denunciant que ni les accions de reforma individual de la NOI, ni la campanya pels drets civils conduirien per si soles a l'alliberament dels negres. Va fundar el seu propi moviment, la Mesquita Musulmana.
En aquell mateix any va complir el precepte religiós de pelegrinar a la Meca, aprofitant per visitar set països musulmans. Aquest viatge el va convertir a una forma més ortodoxa de l'Islam, en la qual veia possible la germandat de totes les races, va abandonar el racisme de la NOI, va deixar de predicar el separatisme i va passar a proposar un nacionalisme negre (emancipació sobre la base de prendre el control de les seves pròpies organitzacions i comunitats).
En un segon viatge aquell any va prendre contacte amb importants líders africans (Nasser, Nyerere, Nkrumah, Kenyatta ...) i va incorporar al seu discurs la lluita contra l'imperialisme nord-americà, el seu reflex va ser la fundació, de l'Organització de la Unitat Afro-Americana, un moviment laic de tendència socialista. Aquestes transformacions no van arribar a donar fruit, doncs va ser assassinat l'any següent (1965), probablement per ordre del propi Muhammad.

Berta Masvidal

2.1. El sistema polític nord-americà

El sistema polític nord-americà es va convertir en model de democràcia capitalista, aquest està basat en la constitució del 1787que ha estat modificada per nombroses esmenes.
Estableix una estructura d’Estat federal que agrupa estats que tenen el seu propi govern però coneixen l’autoritat d’institucions i lleis comunes.
Estableix un sistema presidencialista:el president es elegit per la població(democràcia liberal).Aquest està format per les cambres legislatives, dins d’aquestes hi ha dos que són el senat i la cambra de representants.
Hi ha un mecanisme electoral molt complicat, ja que per una banda necessiten recursos econòmics per les campanyes que això produeix que el sistema sigui bipartidista. Els partits bipartidistes són:el Partit República que defensava una postura conservadora i el Partit Demòcrata que rep el suport de sindicats i minoristes. Aquest te un programa de més interès social(inverteixen en bens que serveixen a tota la població.
Els governs de la post guerra van estar en mans de Harry Truman dels anys 1945-1952i del república Dwight D.Eisenhower de 1952-1960.Tot i ser de partits diferents els dos seguien una política anticomunista(caça de bruixes),i els dos partits eren molt conservadors i com a conseqüència es van ajornar lleis de caràcter social.
Al 1960 va haver-hi l’elecció del demòcrata John F kennedy que va durar fins el 1963,va inaugurar una nova etapa en la política americana. Va impulsar un programa anomenat la nova frontera amb tres eixos d’actuació preferencial:lluita contra la pobresa i la segregació social(racisme), el progrés científic i tecnològic i finalment el fonament de la pau. El 1963 John F. Kennedy va ser assassinat i el seu lloc va ser ocupat per Lindon B. Johnson que va ocupar el lloc de 1963 al 1968. 
Els moviments de la protesta social va monolitzar els entorns més conservadors, que van fer inclinar la balança cap a Richard Nixon. La població més poc tolerant va decidir votar-lo perquè Nixon era qui estava en contra dels nous moviments. Nixon va ser substituït com a conseqüència del cas d’espionatge anomenat Watergate el 1974.
Els republicans van tornar al poder amb Ronald Reagan del 1980 al 1988 i George H W Bush.(1988-1992).Els dos presidents seguien unes polítiques liberals que impliquen a les grans empreses un augment de la despesa militar i una reducció de les prestacions socials.

Maria Basseda

CRONOLOGIA PRESIDENTS DELS ESTATS UNITS (1933-2011)

 - Franklin D. Roosevelt (1933-1945)

  - Harry S Truman (1945-1953)

 - Dwight D. Eisenhower (1953-1961)

  - John F. Kennedy (1961-1963)

  - Lyndon B. Johnson (1963-1969)

  - Richard M. Nixon (1969-1974)

  - Gerald R. Ford (1974-1977)

  - Jimmy Carter (1977-1981)

  - Ronald W. Reagan (1981-1989)

 - George Bush (1989-1993)

  - William J. Clinton (1993-2001)

  - George W. Bush (2001-2005)

  - George W. Bush (2005-2009)

- Barack Obama (2009)

Berta Masvidal

2.2. Polítiques i governs de 1945 a 1970

La situació d’Europa era diferent que a Amèrica, Europa havia estat devastada per la 2a Guerra Mundial, i el més urgent era la reconstrucció de la seva economia. Per poder fer aquesta reconstrucció econòmica d’Europa va ser fonamental l’ajuda dels EUA a través del Pla Marshall. Però també gracies a la facilitat de les societats europees per assimilar les noves tecnologies i els mètodes empresarials dels EUA.
Van tenir una gran rellevància els plans d’integració econòmica, que es va concretar en la OECE(Organització Europea de Cooperació Econòmica) i en el mercat comú (antecedent de l’actual UE).

La recuperació econòmica va ser acompanyada d’un front creixent de població anomenat baby boom, del 1955-1965 en aquesta època la taxa de natalitat arriba al 20(`per mil).

Al 1950 va ser un llarg període de prosperitat ,alguns dels països europeus es col·loquen al capdavant de l’economia mundial, aquests països són Gran Bretanya, França, Alemanya, Itàlia, els Països Baixos i els Països Nòrdics.

Europa va augmentar la potència de la seva industria i l’agricultura comença a tenir menys importància, això produeix que la població emigri cap a les ciutats.

Van ser profundes i rapides les transformacions socials. La modernització europea es va veure reflectida en l’ incorporació de la dona a la vida laboral(la vida econòmica), en l’extensió del laïcisme(no creença en cap religió) i en el desenvolupament de sistemes de protecció social. La conseqüència de la modernització europea va ser arribar al benestar social.

Maria Basseda

3. Els països de l'Europa occidental: reconstrucció econòmica

Maria Basseda

3.1. El Pla Marshall

El Pla Marshall (l'European Recovery Program)
L’any 1947 la tensió entre els blocs va provocar una ruptura. Aquest mateix any el president d’EUA Truman va oferir suport militar i polític a tots els països comunistes,per aquest motiu va augmentar tropes per Europa, va instal•lar bases militars a Turquia i Grècia i va crear la CIA(central intelligentce agency).
Aquest mateix any el secretari d’EUA George Marshall va presentar el programa anomenat Pla Marshall, aquest va consistir en un programa de reconstrucció dels països europeus després de la segona guerra mundial, en el que els EUA va ser el primer en llençar la idea, l’idea era una aliança de caràcter defensiu que havia de reforçar la relació entre els EUA i l’ Europa Occidental.
EUA presentava una ajuda econòmica en forma de crèdits que s’havien de repartir entre els països que l’acceptessin, com a conseqüència s’exigia l’expulsió dels ministres comunistes.
La majoria dels països occidentals van acceptar la proposta el juliol de 1947 i van crear l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE).
El pla Marshall va ser rebutjat per la URSS, i els pisos de l’Europa de l’Est , aquests van denunciar l’ajuda d’EUA.
L’any 1947 l’URSS va convoca una reunió de partits comunistes a Polònia,allà van aprovar un informe presentat pel braç dret d’Stalin que era Jdànov. Aquest informe dividia el món en dos sectors irreconciliables, un liderat per EUA i l’altre liderat per URSS.
Els soviètics van posar fi als governs de coalició i es van substituir per governs comunistes, i van crea el Kominform que era una organització que havia d’assenyalar als partits comunistes d’Europa l’estratègia que havien de seguir a cada moment.

Maria Basseda

3.2. L'OCDE i el Mercat Comú europeu

L’OCDE

(Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic)
Es una organització internacional situada a Paris (França) que es va crear el 1948 per ajudar en l’administració del pla Marshall per la reconstrucció europea desprès de la segona Guerra Mundial estava integrada pels països subdesenvolupats que accepten els principis de democràcia participativa i de lliure mercat.
Més tard aquesta associació es va ampliar a estats no europeus i el 1961 va haver-hi una renovació que es va convertir en l’organització actual.

El Mercat Comú Europeu

El1985 i 1990 es van firmar els acords de Schengen aquest era un acord entre diferents països sobre l’ integració econòmica en aquest països s’establia una unió duanera en la que i s’establia una lliure circulació dels factors de producció (capital, mercaderies, treballadors, bens i serveis) pels territoris de la comunitat. S’afegeix l’harmonització de les polítiques econòmiques del seus membres i d’integració econòmica dels seus membres.
Els països exteriors han de pagar aranzels, que era una tarifa dels drets de duana pels articles d’importació.
També es conegut com Comunitat Econòmica Europea.

     

Maria Basseda

4. 1. El model europeu de democràcia

4.1  Les dictadures espanyola i portuguesa
Després del conflicte mundial, la majoria dels països occidentals van consolidar sistemes polítics democràtics. En alguns països es mantenien règims dictatorials.

A Portugal: la dictadura de Salazar, iniciada el 1928 i finalitzada el 1974. Antonio de Oliviera Salazar va estar en el càrrec fins l’any 1968, i seguidament va ser subsituit per Marcello Caetano, ja que es va posar malalt. El nom que va rebre el règim polític autoritari va ésser Estado Novo.

Tal com altres diferents règims autoritaris de l’època, el Estado Novo poseía un lema per mostrar resumidament la seva ideologia i doctrina: Deus, Pátria e Família.

L’autoritarime portuguès estava limitat pel Dret i la moral Catòlica.

A Espanya, la dictadura del general Francisco Franco va sorgir de la Guerra Civil (1936 – 1939). Es va mantenir com un règim profundament repressiu i antidemocràtic absolut fins que l’any 1975 va morir el dictador.

Les bases de la dictdura van ser, entre altres, el nacionalisme espanyol, el catolicisme i el anticomunisme, que van servir per recolzar a un govern de dictadura militar autoritària.  La dictadura militar es va caracteritzar per: 

- Concentració del poder: Franco podia legislar per decret. 

- Absolut control de la informació: la premsa va haver de sotmetre's a censura prèvia, fins a la llei de Premsa de 1966.

- Assignació del manteniment de l'ordre a les forces armades, de manera que l'exèrcit va assumir les funcions de policia. 

- Sindicats verticals. 

- Restriccions a les llibertats d'associació i de reunió.         

- Manca de Constitució: en rebutjar el liberalisme es va negar el sufragi universal. Els càrrecs polítics s'ocupaven per designació, no per elecció. 

- Inexistència de partits: els partits polítics estaven prohibits.

Alicia Giménez

A.O.Salazar

4.2. Les democràcies europees

El poder executiu és exercit per uns governs responsables davant  d’un Parlament elegit per sufragi universal, hi ha una pluralitat de partits. A diferència del model bipartidista americà, en l’espectre polític d’Europa hi ha una diversitat més gran de partits que es presenten a les eleccions i que es reparteixen els escons parlamentaris de manera proporcional.

Les forces que dominen el panorama polític europeu des de la postguerra es poden dividir en tres grans tendències:

Partits conservadors i democratacristians: model de societat inspirat en els valors socials.

Partits socialistes o laboristes: força amb una gran tradició a Europa i van ser els grans protagonistes de les transformacions entre els anys 50 i 60.

Els comunistes: van tenir una influència important en la conjuntura de la Guerra Freda, però la caiguda del mur de Berlín va significar la seva desaparició.


ELS GOVERNS EUROPEUS

Alicia Giménez

4.3. Partits Pol·lítics de postguerra

Els règims polítics instal·lats a l'Europa occidental a partir de l'any 1945 es van caractaritzar per una alternança en el poder entre els conservadors i els socialdemocrates.


Els partits socialistes van accedir a molts governs euopeus i van desenvolupar polítiques que tendien a un repartiment més equitatiu de la riquesa. Els socialdemòcrates s’han mantingut al poder gairebé sense interrupció als països nòrdics (Suècia i Noruega) i han protagonitzat etapes de transformacions socials a la Gran Bretanya (1945 – 1951), a Alemanya (1969 – 1982) i a Bèlgica, Holanda i Itàlia

L'any 1950 quasi tots els governs tenien un caràcter anticomunista i un predomini conservador:

- Itàlia democratacristiana: De Gasperi 

- França: De Gaulle.

- Alemanya: d’ Adenauer 
- Gran Bretanya :de Churchill i Macmillan. 

                                                     (Charles de Gaulle)

                                                            (De Gasperi)

La distensió de la Guerra Freda, la consolidació democràtica i el creixement econòmic va fer conèixer un gir a l’ esquerra durant els anys setanta. A molts governs europeus hi van accedir els partits socialistes, que van desenvolupar polítiques orientades cap a un repartiment més equitatiu de la riquesa.

Suècia i Noruega, s’han mantingut en el poder els socialdemòcrates, hi ha protagonitzat etapes de transformacions socials a  Gran Bretanya entre els anys 1945 i 1951, a Alemanya entre el 1969 i 1982 i en coalició a Bèlgica, Holanda i Itàlia.

Tot i això, a Europa van sorgir nombrosos i importants moments de revolta social.

Eren revoltes protagonitzades per joves  que no se sentien representats pels partits polítics convencionals i defensaven la necessitat de canviar de sistema.

Van ser importants els moviments estudiantils a Amèrica i a Europa, però va culminar la revolta a França del Maig del 1968, en la qual es van plantejar noves demandes i valors alternatius, com: la llibertat sexual, un nou model de família i anticomunisme, entre d’ altres.

                                  (Revolta de Maig de 1968)

Alicia Giménez

5. L'Estat del Benestar

5.1. Orígens i definició

Segons el sociòleg TH Marshall l’estat del benestar és una combinació específica entre democràcia, benestar i capitalisme. És un concepte de les ciències polítiques i econòmiques amb el qual es designa a una proposta política o model general de l'Estat i de l'organització social, segons la qual l'Estat proveeix certs serveis o garanties socials a la totalitat dels habitants d'un país. Més que un concepte específic, es considera que el terme és una categoria pràctica per designar ja sigui un conjunt de propostes o una proposta general sobre com l'Estat ha o pot procedir. Consisteix en la intervenció de l’estat en la vida social i sobretot econòmica dels ciutadans. El seu objectiu és aconseguir unes condicions de vida dignes per a tots els ciutadans sense tenir en compte el seu estatus o nivell econòmic.

Clara Martínez

5.2. Característiques i reptes

L'Estat el Benestar representa una concepció política que atribueix a l'Estat el paper de distribuïdor dels recursos generats per l'economia. 

Amb els impostos, l'Estat recapta fons suficients per sostenir serveis públics que arriben a tota la població, com per exemple: educació, santitat, transport públic, institucions públiques, pensions, atur...Mitjançant les lleis, l'Estat també intervé per regular el mercat impedint els moviments especulatius i lluitant contra els monopolis i l'avantatge de les empreses més poderoses.

Clara Martínez